Sempre m’ha agradat contar històries als més menuts, als meus nebots, a altres xiquets quan feia de pallasa a la BBC (Bodes, batejos i comunions), sí una té un passat, jajaj però va ser molt divertit, i ara els conte als meus fills.
El més entretingut és improvisar les històries i anar inventant sobre la marxa inclús començar una història i que els nanos la continuen.
Quan vaig estudiar disseny gràfic en vaig plantejar traslladar aquests contes al paper, però la idea va quedar ahí. I va arribar l’hora de comprar llibres al meu menut per a que aprenguera a llegir i vaig decidir escriure una història un poquet més argumentada del que trobava en les llibreries per als xiquets de la seua edat, però al mateix temps senzilla per a que la pogueren entendre.
El conte s’anomena «Cuquet de llum», està escrit en valencià i conta la història d’un cuquet al que… que bordeta que sóc, ja vos he deixat en la intriga.
La qüestió és que una vegada redactat, il·lustrat i maquetat, vaig començar amb els dubtes: són aquests dibuixos bons, he redactat bé per a que un xiquet aprenga a llegir, queden clares aquestes parts per a que els menuts les assimilen, he simplificat massa la historia per a que no siga un text massa llarg i al final ha perdut… buf se me’n van presentar moltes inseguretats, així que vaig decidir posar a prova el conte i el vaig portar a la classe del meu nano i el vaig contar allí, volia vore la reacció dels xiquets, si els agradava la història i els dibuixos.
El resultat de l’experiència va ser el següent; en donava tant de respecte contar el conte als xiquets que el vaig contar a la velocitat del raig, jajaja, nervis que té una sempre a l’hora d’exposar, però després amb més calma el vam llegir tots junts. Va ser una experiència molt divertida i l’endemà en van fer un regalet. En van donar el conte amb els seus dibuixos, pel vist sí que els havia agradat i se’ls havia quedat la història gravada perque apareixien quasi totes les il·lustracions que es presentaven al conte. Ja en vaig quedar més tranquil·la, a més guarde eixe conte com un tresor.
Bo ara és l’hora, d’enviar a editorials o autoeditar, anem a vore…
Una anècdota, l’altra nit, després d’enviar el conte a algunes editorials, vaig somiar que mel’ havien editat i que estava en una firma de llibres, però tots els que s’aproximaven a que els firmara el llibre en portaven un llibre que no era el meu, jajajaja. Ais algun psicòleg en la sala que m’ajude a interpretar el somni. Freud Freud estàs ahí?
Dessitgeu-me sort.Principio del formulario
llimaplena 